El canvi climàtic és un dels exemples més clars del que denominem problemàtiques globals que sobrepassen les fronteres dels estats existents a la terra. L’objectiu fonamental de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (en anglès UNFCCC – United Nations Framework Convention on Climate Change) és estabilitzar la concentració dels gasos d’efecte hivernacle (GEH) a l’atmosfera per a detenir la intensificació de l’efecte hivernacle d’origen antropogènic.

La política internacional del canvi climàtic solament pot intentar entendre’s i/o analitzar-se si es considerada com un dels fills predilectes del sistema de les Nacions Unides. Aquesta política neix, es desenvolupa i camina contant amb un ampli consens a nivell internacional.

És en aquests sentit que quan es parla de la política internacional del canvi climàtic hem de tenir molt present la Carta de les Nacions Unides de 1945. Tot en aquesta Carta es basa en l’absolut reconeixement, respecte i “principi de no ingerència” a la sobirania dels estats membres de les Nacions Unides, per tant podríem definir les Nacions Unides com una organització en que els estats membres intenten treball conjuntament.

Actualment les Nacions Unides són l’únic fòrum mundial en el que participen i treballen conjuntament pràcticament tots els estats del món i ha esdevingut la seu de la política internacional multilateral. A més a les Nacions Unides s’hi ha creat la major part del dret internacional com a resultat conjunt dels seus estats membres.

Una de les formes més esteses d’elaboració del dret internacional multilateral, ha estat i són les convencions o tractats multilaterals aprovats a les Nacions Unides com a resultat del treball conjunt realitzat pels estats membres. La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC, United Nations Framework Convention on Climate Change) és un dels tractats o convencions del dret internacional multilatera. La UNFCCC es va aprovar el 1992 a la Cimera de la Terra de les Nacions Unides celebrada a Rio de Janeiro.

El canvi climàtic és un dels exemples més clars del que denominem problemàtiques globals que sobrepassen les fronteres dels estats existents a la terra. L’objectiu fonamental de la UNFCCC és estabilitzar la concentració dels gasos d’efecte hivernacle (GEH) a l’atmosfera per a detenir la intensificació de l’efecte hivernacle d’origen antropogènic, i així també detenir el corresponent, i tant perillós, augment de la temperatura mitjana de la superfície de la Terra. Tots els gasos d’efecte hivernacle van a parar a una mateixa atmosfera que és global i ens engloba a totes; tant per a lo bo, com també per a lo dolent.

El fet que la política internacional sobre el canvi climàtic es construeixi sota el principi de respecte absolut a la sobirania dels estats membre de la UNFCCC, els quals han contribuït de forma diferenciada al llarg de la història a la problemàtica del canvi climàtic, dificulta abordar una problemàtica global i que hauria de poder analitzar-se i enfrontar-se des d’una perspectiva i polítiques globals.

Les reunions del UNFCCC s’anomenen Conferència de les Parts (COP) i la COP 1, es va realitzar el 1995 a Berlín després que el 1994 entrés en vigor la UNFCCC. El 1996 s’aprova el Protocol de Kioto, com a primer tractat connexe de la UNFCCC, que no va entrar en vigor fins l’any 2005. El primer peròde del protocol de Kioto era del 2008 al 2012. L’emergència de dos grans potencies com la China i la índia amb l’entrada del nou segle, va deixar obsolet el Protocol de Kioto abans de la seva aplicació.

Després que el Protocol de Kioto quedés obsolet i que es realitzessin unes quantes COP més, l’any 2015 a París a la COP21, es va aprovar l’Acord de París.

L’Acord de París essencialment té un únic objectiu establert en el seu article 2 i que diu textualment:

1. El present Acord, al millorar l’aplicació de la Convenció, inclòs l’assoliment del seu objectiu, tenen per objecte reforçar la resposta mundial a l’amenaça del canvi climàtic, en el context del desenvolupament sostenible i dels esforços per erradicar la pobresa, y per a això:

a) Mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota del 2 ⁰C respecte als nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per a limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 ⁰C respecte als nivells preindustrials, reconeixent que això reduiria considerablement els riscos i els efectes del canvi climàtic;

[…]

2. El present Acord s’aplicarà de manera que reflecteixi l’equitat i el principi de les responsabilitats comunes però diferenciades i les capacitats respectives, a la llum de les diferents circumstàncies nacionals.

Com casi tot el món reconeix, aquest objectiu fixat, únicament en termes de no superar els 2 ⁰C d’augment de la temperatura, sense concretar com portar-ho a la pràctica. Encara que això no és del tot correcte, ja que el que fa l’Acord de París és definir tímidament una metodologia per intentar aconseguir l’objectiu. Així l’article 3 de l’acord diu textualment:

En les seves contribucions determinades a nivell nacional a la resposta mundial al canvi climàtic, totes les Parts hauran de realitzar i comunicar els esforços ambiciosos que es defineixen en els articles 4, 7, 9, 10, 11 i 13 amb mires a aconseguir el propòsit del present Acord enunciat en el seu article 2. Els esforços de totes les Parts representaran una progressió a lo llarg del temps, tenint en compte la necessitat de donar suport a les Parts que són països en desenvolupament per aconseguir l’aplicació efectiva del present Acord.

Aquestes contribucions determinades a nivell nacional (NDC, del anglès National Determined Contributions) que van aparèixer com a tals durant el procés de negociació del Acord de París (i que quasi tots els Estats Part van acabar presentat a la UNFCCC abans de l’aprovació de l’Acord) són l’instrument metodològic fonamental per intentar aconseguir l’objectiu dels 2 ⁰C. L’analisi realitzat de les primeres NDCs indica que ens estem dirigint a un increment de temperatura de 3,5 ⁰C.